El SAPS i la psicologia de l'esport.

De bell nou vos parlaré avui sobre esport i psicologia...  

Situació 1:

     - Torneig de tennis a un club qualsevol, d'aquests tornejos que es juguen dins del club, entre companys d'entrenament, els dos jugadors donen el millor de cada un, però només un pot guanyar, son companys i amics, dins i fora de la pista, però els dos volen guanyar. Acaba el partit, es donen la mà, d'una banda satisfacció per la victòria, de l'altra... frustació. Son companys i amics, es miren, arrepleguen les seves pertinençes i el guanyador es seu un moment a descansar, i el rival recull i parteix amb un nus a la gola i ja quan ningú el mira rebenta a plorar...  amolla la tensió de la derrota, li surt tota la frustació en forma de llàgrima. Mentres, el seu company i "amic" no sap que fer, el mira com s'allunya i voldria consolar-lo però seria pitjor, seria gairebé humillant.  Tenen uns 12 anys, han entrenat la tècnica, la tàctica, el seu físic està encara desenvolupant-se, están tornant grans, però encara els queda molt de creixement emocional per endavant per saber gestionar bé situacions com aquestes i viurer-les de la forma més "útil" possible. Està clar que tots tenim dret a sentir-mos frustrats quan les nostres expectatives no es compleixen, i més quan potser no s'han acomplit per "culpa" nostra.

Situació 2:

     - Arribes a un centre esportiu on hi fan futbol base, bàsket, etc... i veus els pares recolzats a les barreres, a la rejilla, rera la porteria o a les grades, es senten crits dels jugadors demanant la pilota, l'arbit pita falta, i ara son els pares els que criden enfurismats, els nins tenen tot just uns 10 anys, els pares 40. De cop, es senten insults cap a l'arbit i cap als jugadors contraris, crits maleducats, gestos insultants i molta mala bava.... no son pas els nins, son els pares i mares els qui els profereixen, exercint de model a seguir a fills propis i extranys que passen per allà, i que els senten i veuen i et demanen.... "Papà, que li passa a aquest enyor? Perque insulta? Que li han fet?"    I ara vas i li expliques al teu fill com funciona tot això, si està bé o malament, i com es podria gestionar millor.

Reflexió:

Aquestes dues situacions les he viscut molt sovint, gairebé cada cop que entres a un estorn esportiu i sobretot d'esport base on es suposa que la màxima prioritat no està en el resultat del partit o entreno, sinó en la millora contínua d'habilitats motrius i relacionals, socials, personals, i bàsicament en la millora del benestar personal i la felicitat de compartir estones amb companys, de riure i de "APRENDRE JUGANT" i fent esport.

I no puc evitar demanar-me quin model transmetem als nostres infants, i si en som del tot conscients del mal que els estam fent inculcant-lis coses com ara la competitivitat, el ritme frenètic existencial, la necessitat imperiosa de resultats satisfactoris, volem que cumpleixin a escola amb les seves 5/6 hores de "feina escolar" i llavors amb les seves "hores extra curriculars" que no només no cobren sinó que "inverteixen" en el seu "futur"... i llavors em demano de bell nou, i on queda el joc lliure, on queda la infantessa, on queda el plaer d'aprendre jugant, el descobriment i la millora continua al ritme individual de cadascú....  sovint penso que abocam als nostres fills a una cursa on només un pot ser el millor, assegurant-lis un futur plè de sacrificis per assolit tard o d'hora la tan preada "FRUSTACIÓ", que els farà veure una vida fosca, un futur negre i en cas de mirar-se endins trobar un "mini-jo" que els recordi que son insignificants, no suficients en res (o almanco en lo "socialment" valorat).

Llavors ens sorprenem amb les estadístiques sobre abandonament escolar, sobre suïcidis, sobre l'edad de ficar-se en drogues i sobre l'index de patologíes de caire ansiós existent entre el nostre jovent, aquest que sovint no et saluda, que sovint no respecta les normes i que sovint no "creu" ni amb ell mateix ni en el seu futur.

Per coses com aquestes en el SAPS estam especialitzats en psicologia i esport per tal d'ajudar a les famílies, jugadors/es i clubs a gestionar de forma més responsable i saludable les emocions a la pista, al camp, a les grades i a casa, per assolir una vida més equilibrada i que poguem gaudir fins i tot de les derrotes això sí, sempre aprenent-ne per a la millora continua.

Si ets jugador, entrenador, club, etc... i vols un cop de mà en tot plegat, no dubtis en contactar-mos, serà un plaer ajudar a construir una societat millor entre tots/es.

Salud!!!!!!!!!

Vos deixo dos vídeos il.lustratius molt interessants, bon profit!!

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Castellano

De nuevo os hablaré hoy sobre deporte y psicología ...

Situación 1:

     - Torneo de tenis en un club cualquiera, de esos torneos que se juegan dentro del club, entre compañeros de entrenamiento, ambos jugadores dan lo mejor de cada uno, pero sólo uno puede ganar, son compañeros y amigos, dentro y fuera de la pista, pero los dos quieren ganar. Termina el partido, se dan la mano, por un lado satisfacción por la victoria, por el otro ... frustración. Son compañeros y amigos, se miran, recogen sus pertenencias y el ganador se sienta un momento a descansar, y el rival recoge y sale con un nudo en la garganta y ya cuando nadie lo mira revienta a llorar ... suelta la tensión de la derrota, le sale toda la frustración en forma de lágrima. Mientras, su compañero y "amigo" no sabe que hacer, lo mira como se aleja y quisiera consolarlo pero sería peor, sería casi humillante. Tienen unos 12 años, han entrenado la técnica, la táctica, su físico está todavía desarrollándose, están creciendo, pero todavía les queda mucho crecimiento emocional para saber gestionar bien situaciones como estas y vivirlas de la forma más "útil" posible. Está claro que todos tenemos derecho a sentirnos frustrados cuando nuestras expectativas no se cumplen, y más cuando puede que no se hayan cumplido por "culpa" nuestra.

Situación 2:

     - Llegas a un centro deportivo donde practican fútbol base, baloncesto, etc ... y ves los padres apoyados en las barreras, en la rejilla, tras la portería o en las gradas, se oyen gritos de los jugadores pidiendo la pelota, el árbitro pita falta, y ahora son los padres los que chillan enfurecidos, los niños tienen apenas unos 10 años, los padres 40. De repente, se oyen insultos hacia el árbitro y hacia los jugadores contrarios, gritos maleducados, gestos insultantes y mucha mala baba .... no son los niños, son los padres y madres quienes los profieren, ejerciendo de modelo a seguir a hijos propios y extraños que pasan por allí, y que los oyen y ven y te piden .... "Papá, que le pasa a este señor/a? Porque insulta? que le han hecho?" Y ahora vas y le cuentas a tu hijo cómo funciona todo esto, si está bien o mal, y cómo se podría gestionar mejor.

Reflexión:

Estas dos situaciones las he vivido muy a menudo, casi cada vez que entras a un centro deportivo y sobre todo de deporte base donde se supone que la máxima prioridad no está en el resultado del partido o entreno, sino en la mejora continua de habilidades motrices y relacionales, sociales, personales, y básicamente en la mejora del bienestar personal y la felicidad de compartir ratos con compañeros, ratos de risa y de "APRENDER JUGANDO" y haciendo deporte.

Y no puedo evitar pedirme qué modelo transmitimos a nuestros hijos/as, y si somos del todo conscientes del daño que les estamos haciendo inculcándoles cosas tales como la competitividad, el ritmo frenético existencial, la necesidad imperiosa de resultados satisfactorios, queremos que cumplan en la escuela con sus 5/6 horas de "trabajo escolar" y después con sus "horas extra curriculares" que no sólo no cobran sino que "invierten" en su "futuro" ... y entonces me pregunto de nuevo, dónde queda el juego libre, donde queda la infancia, donde queda el placer de aprender jugando, el descubrimiento y la mejora continua al ritmo individual de cada uno .... A menudo pienso que abocamos a nuestros hijos a una carrera donde sólo uno puede ser el mejor, asegurándoles un futuro lleno de sacrificios por alcanzar tarde o temprano la tan preciada "frustración", que les hará ver una vida oscura, un futuro negro y en caso de mirarse adentro encontrar un " mini-yo "que les recuerde que son insignificantes, no suficientes en nada (o al menos no en lo "socialmente "valorado).

Entonces nos sorprendemos con las estadísticas sobre abandono escolar, sobre suicidios infantiles, sobre la edad de meterse en drogas y sobre el índice de patologías de tipo ansioso existente entre nuestra juventud, ante el joven que a menudo no te saluda, que a menudo no respeta las normas y que a menudo no "cree" ni en sí mismo ni en su futuro.

Por cosas como estas en el SAPS estamos especializados en psicología y deporte para ayudar a las familias, jugadores / as y clubes a gestionar de forma más responsable y saludable las emociones en la pista, en el campo, en las gradas y en casa, para alcanzar una vida más equilibrada y que podamos disfrutar incluso de las derrotas eso sí, siempre aprendiendo para la mejora continua.

Si eres jugador, entrenador, club, etc ... y quieres que te echemos una mano en todo ello, no dudes en contactarnos, será un placer ayudar a construir una sociedad mejor entre todos/as.

Salud !!!!!!!!!

Moments de vida... moments de canvi.

Després de la famosa "Cuesta de enero" en la que pot arribar a semblar que el món s'enfonsa en una llarga letargia, després d'aquests dos mesos de silenci, avui m'he decidit a fer-vos arribar una entrada diferent, un raonament difús sense gaire pretensions però que surt del cor de cap a tot aquell que en pugui fer un bon ús.

Surto al carrer, avui és un dia de sol, algun núvol es passeja innocent pel cel clar. Després d’unes setmanes de pluja encara hi ha llocs on s’hi enfonsen els peus fora de l’asfalt de la ciutat...  Passeges tranquil les teves passes, respires tranquil l’aire que t’envolta... has escapat del clima estressant de ciutat, d’aquella ciutat en que veus cares de “pomes agres” per tot arreu, veus gent que corre d’un lloc a l’altre perseguint.... no saps ben bé el què, fins i tot sovint dubtes que ells mateixos ho sàpiguen... Gent que es queixa del turisme, però viu del turisme, gent que es queixa de la gestió de residus a l’illa però no deixa de llençar-los i de produir-ne, gent que es queixa dels polítics i la seva gestió però no va a votar o vota segons quines opcions, gents que es queixa com va el món, però hi passa de puntetes mirant-se la guixa,  treballadors que es queixen del sou o les condicions però no saben que és perdre el son per mantenir una empresa enlaire,.....

Recordes que l’altre dia vas sentir dir allò de “quanta vida queda al final del teu sou?” I penses que ben mirat és cert que a les nostres quotidianes feines el que fem és vendre el nostre temps de vida.  Quina expressió més dura no??

Un avi hem comentava que n’és de trist per ell veure com els nins d’avui en dia no tenen gaire temps de qualitat per passar amb els avis, de ben petits a la guarderia, escolaritzats des dels pocs mesos fins ves a saber quan, ja que avui en dia, no interessa que abandonis prest els estudis i passis a engreixar les llistes de l’atur. Et venen la idea de la “formació contínua” com un fet estigmatitzant de la teva vàlua personal, com un condicionant curricular que et limita en possibilitats d’accedir a  una “bona feina”  i jo vos demano: què és una bona feina?

No puc evitar transmetre-vos avui no un missatge, sinó una proposta de meditació, de pensament en solitari i en un entorn tranquil: Què estàs fent amb el teu temps de vida?  Quin camí recorres? És el que de veres et fa ganes, t’il·lusiona, et motiva i et fa créixer??

La vida és moviment, és dinàmica, és evolució, és creixement, desenvolupament  i el que érem ahir potser no té gaire a veure amb el que serem demà, el canvi és el camí, el canvi és la tònica, és lo únic permanent i si no aprenem a acceptar-ho estarem més o menys des-ubicats en el nostre dia  a dia.

Així que cal aprendre a fluir amb la realitat canviant que ens envolta, i afrontar les adversitats amb la millor actitud, aquella que ens sigui de profit per obtenir allò que per a nosaltres representi l’èxit, la satisfacció personal, el benestar o allò que desitgem.

I si us perdeu pel camí... ja ho sabeu, aquí teniu algú per ajudar-vos. I ara a gaudir del camí de la vida....

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Castellano

Después de la famosa "Cuesta de enero" en la que puede llegar a parecer que el mundo se hunde en un largo letargo, después de estos dos meses de silencio, hoy me he decidido a haceros llegar una entrada diferente, un razonamiento difuso sin muchas pretensiones pero que sale del corazón, directo a todo aquel que pueda hacer un buen uso de él.

Salgo a la calle, hoy es un día de sol, alguna nube se pasea inocente por el cielo claro. Después de unas semanas de lluvia todavía hay lugares donde se hunden los pies fuera del asfalto de la ciudad ... Paseas tranquilo tus pasos, respiras tranquilo el aire que te rodea ... has escapado del clima estresante de la ciudad, de aquella ciudad en que ves caras de "pocos amigos" por todas partes, ves gente que corre de un lugar a otro persiguiendo .... no sabes muy bien qué, incluso a menudo dudas que ellos mismos lo sepan ... gente que se queja del turismo, pero vive del turismo, gente que se queja de la gestión de residuos en la isla pero no deja de tirarlos y de producirlos, gente que se queja de los políticos y su gestión pero no va a votar o vota según qué opciones, gente que se queja como va el mundo, pero pasa de puntillas mirándose el ombligo, trabajadores que se quejan del sueldo o las condiciones pero no saben que es perder el sueño para mantener una empresa en alto, .....

Recuerdas que el otro día oiste decir aquello de "cuánta vida queda al final de tu sueldo?" Y piensas que bien mirado, es cierto que en nuestros Trabajos cotidianos lo que hacemos es vender nuestro tiempo de vida. ¿Qué expresión más dura no?

Un abuelo me comentaba cuán le resulta triste a él ver cómo los niños de hoy en día no tienen mucho tiempo de calidad para pasar con los abuelos, desde muy pequeños en la guardería, escolarizados desde los pocos meses hasta ves a saber cuando , ya que hoy en día, no interesa que abandones pronto los estudios y pases a engordar las listas del paro. Te venden la idea de la "formación continua" como un hecho estigmatizante de tu valía personal, como un condicionante curricular que te limita en posibilidades de acceder a una "buen trabajo" y yo os pido: ¿qué es un buen trabajo?

No puedo evitar transmitiros hoy no un mensaje, sino una propuesta de meditación, de pensamiento en solitario y en un entorno tranquilo: ¿Qué estás haciendo con tu tiempo de vida? ¿Qué camino recorres? Es lo que de verdad te apetece, te ilusiona, te motiva y te hace crecer ??

La vida es movimiento, es dinámica, es evolución, es crecimiento, desarrollo y lo que éramos ayer quizás no tiene mucho que ver con lo que seremos mañana, el cambio es el camino, el cambio es la tónica, es lo único permanente y si no aprendemos a aceptarlo estaremos más o menos desubicados en nuestro día a día.

Así que hay que aprender a fluir con la realidad cambiante que nos rodea, y afrontar las adversidades con la mejor actitud, aquella que nos sea de provecho para obtener lo que para nosotros represente el éxito, la satisfacción personal, el bienestar o lo que deseamos.

Y si os perdéis por el camino ... ya sabéis que aquí tenéis a alguien para acompañaros. Y ahora a disfrutar del camino de la vida ....

Bon Nadal i Feliç 2017!!!

   Un any més arriba al seu final, un any que ha estat plè de moments especials, com cadascún d'aquells que heu compartit amb mi, els/les qui heu confiat en el SAPS, per a resoldre aquelles qüestions de la vida que sovint se'ns fan difícils de gestionar. 

   Així doncs des del SAPS volem agraïr-vos la vostra confiança i la vostra dedicació, el coratge que hi heu posat en la millora contínua, la voluntat de ser la millor versió d'un mateix, fet que requereix d'un valor especial així que ENHORABONA!!!  

  I a tots/es aquells/es que en els bons propòsits del 2017 vulguin un cop de mà per assolir-los gaudint més del camí, ja siguin esportius, familiars, personals, laborals,... tan sols dir-vos que estarem encantats d'acompanyar-vos en aquest procés de descoberta de les pròpies capacitats per fer-ne dels nostres somnis... la realitat!

Bon Nadal i Feliç 2017!!!!!!

    Un año más llega a su fin, un año que ha estado repleto de momentos especiales, como cada uno de aquellos que habéis compartido conmigo, los/las que habéis confiado en el SAPS, para resolver aquellas cuestiones de la vida que a menudo se nos hacen difíciles de gestionar.

    Así pues desde el SAPS queremos agradecer vuestra confianza y vuestra dedicación, el coraje que habéis puesto en la mejora continua, la voluntad de ser la mejor versión de uno mismo, lo que requiere de un valor especial, así que ENHORABUENA !!!

   Y a todos / as aquellos / as que en los buenos propósitos del 2017 quieran que les brindemos una mano para alcanzarlos, disfrutando más del camino, ya sean deportivos, familiares, personales, laborales, ... solo deciros que estaremos encantados de acompañaros en este proceso de descubrimiento de las propias capacidades para hacer de nuestros sueños ... la realidad!

Feliz Navidad y Feliz 2017 !!!!!!

Psicologia de l'esport

Després de tant de temps sense fer cap entrada, avui em vull centrar en una de les àrees que per a mi és més agradable de la psicologia, potser més allunyada de greus trastorns o psicopatologies i que es dur a terme en un entorn a priori saludable, m'estic referint a la psicologia de l'esport.  Avui en dia ja ningú qüestiona el paper tan important que tenen els processos psicològics dins l'entorn esportiu, lògicament hi haurà esports en els que  serà més determinant que en altres segons siguin aquests individuals o col.lectius i en funció de les habilitats psicomotrius que s'hi vegin implicades.

Com deia Weinberg & Gould (2010), la psicologia de l'esport tracta l'estudi científic de les persones i les seves conductes en el context de l'esport i les activitats físiques, en un intent de comprendre i ajudar als esportistes de tots els nivells a assolir el màxim rendiment, satisfacció personal i desenvolupament a través de la seva participació.

Els aspectes psicològics són de vital importància en els esports, però l'exemple clau d'questa afirmació és sens dubte el tennis. Com la resta d'esports, la tècnica d'execució, la tàctica ja sigui a nivell individual o en dobles, la preparació física, són molt importants, però no menys que els components psicològics, jo diria que per igual, ja que un jugador ben entrenat, amb un bon nivell de preparació física, sense lesions i que hagi estudiat bé al rival i sàpiga com jugar-li, si no té una bona preparació psicològica per treure el partit endavant, si té una mala actitud o bé una falta de capacitat de concentració, difícilment podrà treure'n profit de totes les hores dedicades i de tots els esforços invertits.

Segons Recio (1996), un jugador de tennis pren al llarg d'un partit al voltant de 1000 decisions i totes en un interval de temps molt curt, s'ha d'activar i desactivar contínuament, no perdre l'atenció i la concentració en el joc i intentar descansar durant els descansos, i així durant hores. Es tracta d'una contínua revisió de les expectatives, com una espècie de lluita de poder, una espècie "d'escacs esportius" on tenen força importància la gestió de les expectatives, dels errors, del context, de les pròpies sensacions, de l'autocontrol i l'autoconfiança i sobretot de les autoverbalitzacions, ja que en el tennis, jugues contra un rival, sí, però també contra tu mateix, contra la teva pròpia execució dels cops, contra les teves pròpies decisions i autogestionan-te el feedback del teu joc i del teu cos, així oncs el tennis és un clar exemple d'un esport en que no podem "desconnectar" el canal cognitiui, sinó més bé tot el contrari, cal concentrar tots els nostres recursos cognitius en aquella tasca, duent a terme una espècie de "mindfullnes" durant l'execució física d'aquest esport, de cada moviment i en cada gest i decisió presa.

I és que tal com deia Loher (un dels més famosos psicòlegs dins el món tennístic), durant un partit de tennis, realment estam en joc entre un 10 i un 20% del temps total, i això depenent de la superfície de joc, així doncs els pensaments mentres no s'està jugant tenen un paper clau en l'execució motriu.


Recio, G.P. (1996). Aplicaciones de la psicología al tenis de alto nivel. Apuntes: Educación física y deportes, (44), 136-142.

Weinberg, R.S., & Gould, D.(2010). Fundamentos de psicología del Deporte y del ejercicio Físico. Ed. Médica Panamericana.

Les nostres barreres... // Nuestras barreras...

Sovint sentim a dir que no seré capaç de fer tal cosa o tal altra, sovint la nostra autoconfiança ens demostra no estar en massa bona forma, haureu sentit a dir alguna vegada a algún conegut, que tal cosa no està feta per ell/a, que no va amb un mateix, que no controla d'això o d'allò... doncs sovint totes aquestes verbalitzacions no son més que el que els psicòlegs anomenam "creençes limitants", que no son més que tots aquells pensaments o raonaments que ens feim a nosaltres mateixos i que son de per si contraproduents, en el sentit que ens fan creure que no serem capaços de fer alguna cosa, creant desesperança envers al futur i a les nostres possibilitats d'èxit en allò amb el que ens enfrontem, ja sigui un exàmen, una xerrada, o fer un pastís... Aquestes creençes son fruit d'una manera de pensar, sovint heretada o apressa per processos de modelat familiar o fruit de reiterades experiències negatives que ens fan pensar que "sempre" tot serà així. Doncs bé, des del SAPS et convidem aquests darrers díes d'agost a revisar quines son les teves creençes limitants i a substituir-les per altres més optimistes (sempre dins el realisme), et convidam a atrevir-te a tombar murs i falses barreres que justifiquen l'inmobilisme i a que sortigueu a lluitar per allò que somiau, ja que el plaer més gros sol estar en el camí de cap als somnis, s'assoleixin o no. Vos deixo una foto d'un gran artista i fotògraf mallorquí, Juan Montañez, que ho representa molt bé en una de les seves escultures i aprofito per convidar-vos a seguir la seva obra amb un alt contingut simbòlic. ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- A menudo oímos decir que no seré capaz de hacer tal cosa o tal otra, a menudo nuestra autoconfianza nos demuestra no estar en muy buena forma, habréis oído decir alguna vez a algún conocido, que tal cosa no está hecha para él / ella, que no va con uno mismo, que no controla de esto o de aquello ... pues a menudo todas estas verbalizaciones no son más que lo que los psicólogos llamamos "creencias limitantes", que no son más que todos aquellos pensamientos o razonamientos que nos hacemos a nosotros mismos y que son de por sí contraproducentes, en el sentido que nos hacen creer que no seremos capaces de hacer algo, creando desesperanza hacia el futuro y en nuestras posibilidades de éxito en aquello con lo que nos enfrentamos, ya sea ​​un examen, una charla, o hacer un pastel ... Estas creencias son fruto de una forma de pensar, a menudo heredada o aprendida por procesos de modelado familiar o fruto de reiteradas experiencias negativas que nos hacen pensar que "siempre" todo será así. Pues bien, desde el SAPS te invitamos estos últimos días de agosto a revisar cuáles son tus creencias limitantes y sustituirlas por otras más optimistas (siempre dentro del realismo), te invitamos a atreverte a tumbar muros y falsas barreras que justifican el inmovilismo y a que salgáis a luchar por lo que soñáis, ya que el placer más grande suele estar en el camino hacia los sueños, se alcancen o no. Os dejo una foto de un gran artista y fotógrafo mallorquín, Juan Montañez, que lo representa muy bien en una de sus esculturas y aprovecho para invitaros a seguir su obra con un alto contenido simbólico.

Responsabilitat i "Locus de control"/ Responsabilidad y "Locus de control"

----CATALÀ----------------------------------------------------------------------------------------------------------

     Avui en dia, parlar de responsabilitat acaba essent sinònim gairebé directe de ficar-se en problemes, quan idealment se suposa que hauria de ser a l'inrevés, no??  Si ets responsable, actuaràs de tal forma que no arribaràs a ficar-te en problemes, no??  

        Sovint a consulta arribem a un moment en què cal parlar de fins a quin punt un és responsable del que li passa, del que viu, o deixa de viure, del que sent o del que no sent, del que pensa, del que fa, del que vol... i és que sovint en el dia a dia ens "perdem" en la fina linea que separa allò que està en les nostres mans del que no hi està i clar, si ens equivoquem assignant la "responsabilitat" d'alguna cosa de les anteriors, potser arribem a un frustració del tot "evitable", ja que perquè m'he de sentir malament per alguna cosa que no està en les meves mans que no passi o que passi?  Està clar que a la vida van passant fets i circumstàncies que no hem generat nosaltres i que ens podem fer sentir malament, incòmodes, disgustats etc... però cal saber donar-li la importància relativa i el pes apropiat, per deixar que ens afecti moderadament i que ens serveixi més que per sentir-nos malalment, per posar en marxa els nostres recursos d'afrontament, les nostres eines per conduir-nos de cap a una millora desitjable del nostre benestar, per restablir en definitiva el nostre equilibri emocional.

         Llavors un terme que podríem importar d'una altra àrea de la psicologia  i emprar-lo a l'hora d'assignar-nos responsabilitats envers determinades situacions seria el de "locus de control" o "lloc de control", que no és més que la percepció d'on està la possibilitat de controlar l'ocurrència d'un fet, les conseqüències d'una acció, etc... la pregunta a fer-nos seria per exemple: Això que ha passat, estava en les meves mans que passés o no? i en tot cas, està en les meves mans solucionar-ho, incidir-hi, o contribuir d'alguna manera a què els seus efectes negatius siguin menors o  en tot cas més apropiats/ajustats?  Està en les meves mans com em sento en referència a aquests fets?? o els meus sentiments i emocions estàn "en mans dels altres"?

         Segons les respostes que donem a cada una de les preguntes, ens resultarà més fàcil restablir l'equilibri emocional, ajustar les nostres emocions a cada circumstància i viure en definitiva la realitat del dia a dia de forma més equilibrada.

Salud

----ESPAÑOL--------------------------------------------------------------------------------------------------------

      Hoy en día, hablar de responsabilidad acaba siendo sinónimo casi directo de meterse en problemas, cuando idealmente se supone que debería ser al revés, no ?? Si eres responsable, actuarás de tal forma que no llegarás a meterte en problemas, verdad ??

          A menudo en consulta llegamos a un momento en que hay que hablar de hasta qué punto uno es responsable de lo que le pasa, de lo que vive, o deja de vivir, de lo que siente o lo que no siente, de lo que piensa,  de lo que hace,  de lo que quiere ... y es que a menudo en el día a día nos "perdemos" en la fina línea que separa lo que está en nuestras manos lo que no lo está y claro, si nos equivocamos asignando la "responsabilidad" de algo de lo anterior, tal vez llegamos a una frustración del todo "evitable", ya que para que me tengo que sentir mal por algo que no está en mis manos que no pase o que pase? 

          Está claro que en la vida van pasando hechos y circunstancias que no hemos generado nosotros y que nos pueden hacer sentir mal, incómodos, disgustados etc ... pero hay que saber darle la importancia relativa y el peso apropiado, para dejar que nos afecten moderadamente y que nos sirvan más que para sentirnos mal, para poner en marcha nuestros recursos de afrontamiento, nuestras herramientas para conducirnos hacia una mejora deseable de nuestro bienestar, para restablecer en definitiva nuestro equilibrio emocional.

            Entonces un término que podríamos importar de otra área de la psicología y usarlo a la hora de asignar  responsabilidades en relación a determinadas situaciones sería el de "locus de control" o "lugar de control", que no es más que la percepción de donde está la posibilidad de controlar la ocurrencia de un hecho, las consecuencias de una acción, etc ... la pregunta a hacernos sería por ejemplo: Esto que ha pasado, estaba en mis manos que pasara o no? y en todo caso, está en mis manos solucionarlo, incidir, o contribuir de alguna manera a que sus efectos negativos sean menores o en todo caso más apropiados / ajustados? Está en mis manos como me siento en referencia a estos hechos ?? o mis sentimientos y emociones están "en manos de los otros"?

           Según las respuestas que demos a cada una de las preguntas, nos resultará más fácil restablecer el equilibrio emocional, ajustar nuestras emociones a cada circunstancia y vivir en definitiva la realidad del día a día de forma más equilibrada.

Salud!

 

Estudies o treballes?? O cap de les dues....?? // Estudias o trabajas?? O ninguna de las dos...??

Sovint emprada com una fórmula màgica per establir conversa amb qui cridava l'atenció, la pregunta d'"estudies o treballes?" ha acompanyat a la nostra societat durant molts d'anys, però actualment pot ser una d'aquelles preguntes delicades, la resposta a la qual pot fer-te veure que no era ni molt manco oportuna o que en el millor dels casos et deixa entreveure el que molts joves sobradament preparats estan patint: que ja han estudiat tot el que "volien", "havien" o "podien" i que no han treballat encara tot el que "voldrien", "necessitarien" o "podrien".

I és que avui el meu esperit crític i una de les meves premises cap a la juventut actual s'ha vist qüestionada per una ment privilegiada com la d'en Carles Capdevila, qui recentment passà per Mallorca per il.lustrar-nos amb les seves interessants xerrades.  Cal dir que la seva situació de salut actual i més com a pare de fills adolescents que es troben en la tesitura d'escollir uns estudis, en vistes a un futur "professional" si més no "incert", em fa donar-li encara més pes als seus raonaments.

Per aquest motiu vos comparteixo la seva columna d'avui al diari Ara.cat per tal de convidar-vos com sempre m'agrada fer a una mica de reflexió, sobretot als que tenim fills i que algún dia, més tard o més prest ens trobarem, (es trobaran) en situació de prendre decisions que condicionaran d'una manera clau (tot i que no definitiva) el curs dels seus anys de joventut.

http://www.ara.cat/opinio/Estudia-doni-gana-pero-estudia_0_1538246202.html

Com bé diu en Carles Capdevila, "Estudia el que vulguis, però estudia". Idò sí, jo també soc d'aquesta opinió, és més, fins i tot la solaparia com vaig fer jo mateix amb el fet de fer feina si tens la sort de poder-ne anar fent, ni que sigui a mitja jornada, pràctiques, voluntariat,... tot el que et surti que vagi en la linea del que estudies, i sempre que estuduïis allò que et motiva, que et crida, que t'interesa, que atreu la teva ment i el teu cor alhora, allò que en definitiva t'apassiona i et fa sentir viu, ja que el procés de viure, sovint no és més que  el procés d'aprenentatge fet camí, fet existència. 

Estudiar, no és més que descobrir allò descobert per altres, com una guia que t'obri les portes a nous horitzons, i et dóna noves perspectives per tal d'un cop assolides, poder-les desaprendre a la teva manera i seguir qüestionant-les, investigant-les, redescobrint-les. Així, arribar a fer valer el teu propi criteri, la teva personal i intransferible experiència de vida, aquella que serà el major tresor que et portaràs a la tomba quan arribin els darrers díes, els de recompte de les passes fetes, de les terres trepitjades, de la vida gaudida!!

No frenem, per favor, la descoberta del món per les seves pròpies mans als nins petits, acompanyem-los en el camí de la descoberta, que toquin, que s'embrutin, que s'enfanguin, que corrin, que "volin", que caiguin i que s'aixequin però condicionem-los el mínim possible perquè siguin ells qui ens mostrin i ensenyin que la realitat no és només la nostra, ni és només així com ens pensam que és.  No els facem perdre la necessària curiositat, aquella sovint ridiculitzada i reiterada pregunta del "I això peeeeer què?  I cooooom?"  Aquesta és la llavor del coneixement, que cal regar cada dia. I, arribat el moment de decidir-se per uns estudis, cal estar al seu costat, acompanyar-los prudentment, però no deixar-mos condicionar per si tendrà una sortida professional o no ja que tanmateix, arribat el moment, la realitat serà diferent a l'actual, pitjor o millor ja ho veurem, però diferent segur, així doncs que disfrutin del camí de la forma més senzilla i alegre possible.

No més joves Pre-Parats!  La vida és moviment.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Castellano

A menudo empleada como una fórmula mágica para establecer conversación con quien llamaba la atención, la pregunta de "estudias o trabajas?" ha acompañado a nuestra sociedad durante muchos años, pero actualmente puede ser una de esas preguntas delicadas, la respuesta a la que puede hacerte ver que no era ni mucho menos oportuna o que en el mejor de los casos te deja entrever lo que muchos jóvenes sobradamente preparados están sufriendo: que ya han estudiado todo lo que "querían", "habían" o "podían" y que no han trabajado todavía todo lo que "quisieran", "necesitarían" o "podrían".

Y es que hoy mi espíritu crítico y una de mis premisas hacia la juventud actual se ha visto cuestionada por una mente privilegiada como la de Carles Capdevila, quien recientemente pasó por Mallorca para ilustrarlo con sus interesantes charlas. Hay que decir que su situación de salud actual y más como padre de hijos adolescentes que se encuentran en la tesitura de elegir unos estudios, en vistas a un futuro "profesional" al menos "incierto", me hace darle aún más peso a sus razonamientos.

Por este motivo os comparto su columna de hoy en el diario Ara.cat para invitarle como siempre me gusta hacer un poco de reflexión, sobre todo los que tenemos hijos y que algún día, más tarde o más temprano nos encontraremos, (se encontrarán) en situación de tomar decisiones que condicionarán de una manera clave (aunque no definitiva) el curso de sus años de juventud.

http://www.ara.cat/opinio/Estudia-doni-gana-pero-estudia_0_1538246202.html

Como bien dice Carles Capdevila, "Estudia lo que quieras, pero estudia". Pues sí, yo también soy de esta opinión, es más, incluso la solaparía como hice yo mismo con el hecho de trabajar si tienes la suerte de poder ir haciendo, aunque sea a media jornada, prácticas, voluntariado, ... todo lo que te salga que vaya en la línea de lo que estudias, y siempre que estudies aquello que te motiva, que te llama, que te interesa, que atrae tu mente y tu corazón a la vez, lo que en definitiva te apasiona y te hace sentir vivo, ya que el proceso de vivir, a menudo no es más que el proceso de aprendizaje hecho camino, hecho existencia.

Estudiar, no es más que descubrir lo descubierto por otros, como una guía que te abre las puertas a nuevos horizontes, y te da nuevas perspectivas para una vez alcanzadas, poderlas desaprender a tu manera y seguir cuestionándotelas, investigándolas, re-descubriéndolas. Así, llegó a hacer valer tu propio criterio, tu personal e intransferible experiencia de vida, la que será el mayor tesoro que te llevarás a la tumba cuando lleguen los últimos días, los de recuento de los pasos dados, de las tierras pisadas , de la vida disfrutada !!

No frenemos, por favor, el descubrimiento del mundo por sus propias manos a los niños pequeños, acompañémosles en el camino del descubrimiento, que toquen, que se ensucien, que se embarren, que corran, que "vuelen", que caigan y que se levanten pero condicionamos el mínimo posible para que sean ellos quienes nos muestren y enseñen que la realidad no es sólo nuestra, ni es sólo así como nos pensamos que es. No les hagamos perder la necesaria curiosidad, aquella menudo ridiculizada y reiterada pregunta del "Y eso pooooorqué? Y cooooomooooo?" Esta es la semilla del conocimiento, que hay que regar todos los días. Y, llegado el momento de decidirse por unos estudios, hay que estar a su lado, acompañarlos prudentemente, pero no dejarse bocado condicionar por sí tendrá una salida profesional o no ya que sin embargo, llegado el momento, la realidad será diferente al actual, peor o mejor ya lo veremos, pero diferente seguro, así pues que disfruten del camino de la forma más sencilla y alegre posible.

No más jóvenes Pre-Parados!!! La vida es movimiento!