Com sabeu m'agrada atracar-vos, quan la feina ho permet, alguna reflexió, sense ànims de modificar l'opinió de ningú, però sí amb l'objectiu d'induir a la reflexió, al sà qüestionament de les pròpies creençes per tal de flexibilitzar-les o si més no, enfortir-les.
Avui m'he decidit a afrontar un dels temes que per curiós que sembli, es sol postular com a més "tabú" a consulta, el concepte de "FAMILIA". Uf! direu alguns/es. Idò sí, la familia tema tabú??
M'explico.
Per una banda podem entrar a la wikipedia o al diccionari de la R.A.E. i treure'n la definició oficial i quedar-nos tranquils, donant per bó tot el que allà hi apareix, perfecte. Però per altra banda, el degoteig de consultes derivades de "problemes familiars" és continuu i això no em deixa indiferent, sobretot quan sovint hem "mamat" una de les idees recurrents més qüestionable de totes, expressada més o manco amb aquests termes: "els germans s'han duen bé" "mai hi ha problemes a la familia","sempre ens hem duit bé", "les germanes no es barallen", "als pares se'ls ha de respectar", "dona-li un beso a l'àvia!", etc... Són comentaris que solem fer "en familia", sovint baix la creeença d'una educació en el respecte, acabam "obligant" a un infant a besar a un familiar (perque sí!). De la mateixa forma que sí o sí, el dia de Nadal s'ha de "dinar a casa de la familia"... Hàbits, costums, tradicions,... que no fan més que "condicionar" la nostra realitat diaria, forçant conductes que potser no es durien a terme de forma voluntaria, o sí, per tal d'assegurar d'alguna manera una certa unitat, una certa imatge de que "tot va bé" i sovint això acaba en hipocresies vàries entre els seus membres, no?? No vos ha passat mai?? Segur?? Sincerament, és d'allò més comú per molt que ens centrem en ocultar-ho.
Hi ha una idea clau a analitzar en tot plegat: La familia no l'escollim. I com tot allò que no escollim, ben bé podria ser que no ens acabés fent el pes, o que no estiguem "en la misma onda" tot i viure baix el mateix sostre. En aquesta línea veim sovint a consulta, infants que "aguanten o toleren per no faltar al respecte als pares" conductes impropies d'un progenitor, abusos, maltractaments més o menys explícits, etc... Perque és mun pare i ell comanda, o perque mu mare sempre té raó...
Ufff!!! Nooo!!!!
Aquí m'agradaria regalar-vos un fragment d'un poema de Pedro Salinas:
Ahora ya sé que los árboles
tienen sus pájaros fieles
porqué las ramas no atan:
ofrecen.
Hi ha una idea clau a analitzar en tot plegat:
Cada vegada s'està sentit més el terme "famílies tòxiques" definides com aquelles families en les que alguns dels seus membres o les seves interaccions tenen efectes negatius sobre algún altre membre o membres de la mateixa familia. Llavors, la toxicitat pot ser molt variada, començant pel fet de "l'obligatorietat de pertenença imposada pel neixement", passant pel tipus de relació que s'estableix, sovint relacions de poder, de desequilibri i d'un major o menor grau de respecte a la individualitat de la persona, al seu caràcter, o a les seves inquietuts. Així amb el temps, es van covant trastorns en la persona que acaben sorgint ja sigui de forma explosiva o més progressiva, acabant provocant malestar clínicament significatiu.
Aquí hi trobam casos com per exemple els següents, la síndrome del "niño Tirano", nins o joves insegurs, incapaços de prendre decisions per ells mateixos, fruit sovint d'una sobreprotecció patológica o d'un estil educacional basat en la por a la vida (no vagis d'excursió que et pots fer mal...), l'abandonament físic i/o emocional per part dels progenitors, la violència més o menys encuberta, ja sigui verbal, emocional, física,... la projecció als infants de les pors i limitacions dels progenitors, el conviure amb familiars amb patologies psicològiques, i com no, el veure a casa uns "models" sovint rancis, desadaptats o perniciosos.
Avui vos he atracat un punt de vista més sobre la familia, per desmitificar el fet de que: Si o Sí, la familia és saludable, sana, protectora, convenient, necessària, imprescindible o fins i tot perfecta...
Per a mi no hi ha familia més saludable que aquella que sap reconéixer les seves limitacions i un cop reconegudes, ser prou flexible per obrir-se a "conviure" de forma "respectuosa" amb les diferents individualitats que la conformen, en equilibri, en armonia i clar que sí, amb els problemes lògics que hi ha a tot entorn on conviuen diferents interessos i voluntats dignes de ser expressades, tengudes en compte i fins i tot estimades i valorades.
Així doncs, no totes les famílies son per definició saludables o no almanco sempre, i no sempre son tampoc entorn correctament socialitzador, enculturitzador, protector, promotor, etc...
L'esperit crític en aquest entorn, tot i que molt tabú en segons quines situacions, penso que és fonamental per a poder detectar i reaccionar a temps, abans que el "mal estigui fet" i poder gaudir de la diversitat humana en tot el seu esplendor.
Salut i que pogueu escollir dia a dia estar en la familia que vos ajudi a créixer i ser la millor versió d'un mateix.