Psicología i infertilitat (1)

Avui ens aproparem una mica a un fet cada día més comú en la nostra societat com és la "infertilitat" per tal de veure quines aportacions podem fer des de la psicologia per ajudar a les parelles infèrtils.

La reproducció humana passa per moments de molts de canvis, tant amb la necessitat real de procreació que actualment ja no está lligada  a la supervivència com a espècie, com en les pressions socials, la valoració social del fet de "ser pares",  i un clar retràs en l'edat de procrear deguda també a la necessària estabilidad mínima per assegurar un poc el futur a la prole, s'estodia fins més tard, no es tenen feines ben remunerades fins més endavant (si hi ha sort de tenir feina...) i els joves s'independitzen dels seus pares molt més tard que abans. Tot plegat fa que sovint s'afronti la maternitat/paternitat amb edats més avançades, gairebé en la part final del cicle procreador humà, influint directament en la qualitat de l'esperma en l'home i capacitat d'ovulació de la dona.

La majoria dels estudis al respecte d'aquest tema es duen a terme amb parelles que ja han acudit a demanar ajuda a centres de reproducció humana, fet que suposa un biaix important. També hi han parelles que mai arribaran a saber que son infèrtils i en d'altres parelles aquest fet s'oculta degut al valor social que encara conserva el fet de la paternitat/maternitat.

Es tracta si més no d'una problemàtica un tant especial, ja que s'enten la infertilitat com la incapacitat de concebir després d'un any de mantenir relacions sexuals regulars no protegides (WHO,1993), així doncs les persones que presenten aquesta problemàtica, no pateixen cap tipus de repercusió física negativa, no tenen símpotmes, ni mal, ni impediments físics, ni corren el risc de patologíes derivades, és a dir, només s'evidencia quan davant reiterats intents no s'assoleix l'ansiat embaràs. Diguem que no están malalts!

Arribats al punt de la demanda d'ajuda per a la reproducció, és quan les diferents proves diagnòstiques indicaran o descartaran l'existència de patología biológica i serà el moment en que depenent de com cada pacient interpreti, valori i afronti aquesta situació ens trobarem davant d'un fet insignificant, important o davant un veritable problema personal i sovint de parella.

El factor clau que ho determinarà serà "el desig de tenir un fill biològic". Aquesta variable és la que modularà les conseqüències del descobriment de la infertilitat, provocant en la majoria de casos una gran frustació de l'aspiració de procrear, tant a nivell personal com de parella.

Aquesta frustació enfront a una fita vital com pot ser tenir un fill, té un factor de sorpresa, inesperat i que romp amb la creença de que "la procreació és un procés voluntari" que s'assoleix amb la pràctica desprotegida de relacions sexuals, fet que s'encarrega la societat de fomentar amb totes les campanyes enfocades a evitar la concepció indesitjada, partint de la base de que si no hi posaam mesures ens quedarem embarassats/es. Ésa dir, la capacitat de procrear es presuposa tant en les parelles que volen tenir fills de joves com en les que ho veuen com la culminació d'un procés vital, d'un pla de vida.

En primer lloc les parelles hauran de fer front al desconcert inicial, assimilar el que està passant i obligatòriament entraran ene l procés de replantejament del pla de vida i en la pressa de decisions importants sobre aquest pla de vida: seguir-ho intentant pels seus medis, solicitar ajuda per a la reproducció asistida, adoptar, acollir, etc...  Això provoca una veritable crisis a l'entorn de la persona, la familia i sobretot la parella. I tot i no té perque converstir-se en una crisi vital greu, sovint ens trobam amb que acaba generant una crisis vital crònica mantinguda per la continua frustació del desig de ser pares/mares.

Els alts valors associats a la procreació, fan que el fet de tenir fills serveixi a la societat en que vivim com a indicador de la virilitat/feminitat de la persona, així doncs el no poder-ho assolir sense ajuda externa sovint es viu com un qüestionament d'aquesta virilitat/feminitat.  fet que pot arribar a modificar el concepte que es té d'un mateix: baixant l'autoestima i generant sentiments d'inferioritat, baixa confiança en un mateix i baix amor propi, pobre autoimatge, valoració d'un mateix com a incomplet o amb defectes, com a poc atractius i dignes de consideració dels altres, arribant a qüestionar la seva capacitat de desenvolupar-se com a pares i de mantenir una relació de parella.

En les societats en que la demanda de paternitat/maternitat és alta degut a necessitats socials, econòmiques i religioses, el fet de no tenir descendència condueix directament a conseqüències psicològiques molt negatives.

La visió d'aquesta problemàtica però està canviant ja que la visió oficial del problema psicològic de la infertilitat com a generadora d'una crisi vital important que generarà alteracions psicológiques significatives està perdent força. De fet les investigacions actuals están definitivament a favor de despatologitzar la infertilitat tot i que sempre quedarà un subgrup de parelles en les quals serà necessària l'ajuda psicològica

Així doncs es posa de manifest la necessitat d'actuació dels psicòlegs en aquest camp d'atenció a parelles amb problemes d'infertilitat, i els objectius preferents d'intervenció serien:

1.- Reestructuració dels valors de la paternitat biològica, de l'autoconcepte i les conseqüències del procés d'autoevaluació.

2.- Intervenció pel maneig i la prevenció de l'ansietat, els comportament depresius i la culpabilització, normalització de la sexualitat i l'aïllament social.

3.-Reforç de la relació de parella, comunicació directa, pressa de decisions, recolçament emocional i relació sexual.

4.-Preparació per a les intervencions mèdiques a les que es faci front i les seves conseqüències per tal de tenir una relació asertiva amb els professionals de la salud reproductiva.

Un fet important a destacar és que dins dels objectius de la intervenció psicològica no es considera la "satisfacció del desig de tenir un fill/a" ja que entre les nostres tècniques no comptem amb cap instrument  ni estratègia que pugui provocar diretament un augment de la probabilitat de concebir i fins el moment no hi ha proves científiques que demostrin que l'ansietat sigui determinant pel resultat de la intervenció reproductiva ni que els programes d'intervenció psicològica aconsegueixin augmentar significativament les tases de concepció.

Està clar que podem ajudar a gestionar aquest procés i a preparar el terreny psicològic per a qualsevol resultat possible, pero no podem anar massa més enllà.