miércoles, 30 de julio de 2014

Downshifting o com viure millor amb menys...

O el que seria el mateix... Reducció de la marxa, és definit per la wikipedia com un comportament social o tendència en la que els individus viuen vides més senzilles per escapar del materialisme obsessiu i reduir la tensió, estrés i els trastorns psicològics que l'acompanyen. Es tracta de trobar un millor equilibri entre oci i feina i centrar els objectius de la vida més en la realització personal i la construcció de relacions enlloc del consumisme i l'èxit econòmic.


I molts direu... t'has tornat boig!!!!!!!!!  això no pot ser una tendència sinó una antitendència un contrasentit, i és que l'educació rebuda, la de la competitivitat, la de ser competitiius, eficàcia/eficiència, resultats numèrics, ingressos, currículums, millora de resultats, quantitat vs qualitat, prestigi, status, notorietat, protagonisme, nivell de vida, nivell social, comparació social, i moltes altres expressions més, no son més que "xips" que ens han introduit en la nostra particular metàfora de la computadora, en el nostre petit ordinador personal "cerebral" per a "governar" les nostres voluntats, el nostre dia a dia, el nostre futur i en definitiva la nostra existència com a éssers humans, per convertir-mos sovint en ratolins productius que van arreplegant les ametlles per a fer més passable l'hivern als "mandamasses" als governants...

No soc gaire de mirar la TV, però l'altre dia vaig veure un tros d'un programa "El Jefe" o algo així, i vaig trobar un moment interessant, quan el suposa Jefe (sinó és que tot això no és més que un montatge televisiu...) dins del seu jeet privat es demana:  "Estoy pensando en mi gente y en que quizás debería reducir el uso de mi avión privado para compensar económicamente...." i seguia...  els pèls... de punta.

Vivim una realitat on cada vegada més queda patent la diferenciació social  que marca la possessió o no de diners, i per tenir-los s'ho val tot, trepitjar el coll a companys amb el conegut "trepisme" de trepar..., la mentira, l'engany, la falsetat, la hipocresia, la lluita entre iguals, l'ús sesgat de la informació (ja ho diuen la información es poder...) o senzillament anar complint amb coratge i sufrida  entrega amb les ordres establertes "aguantant" es "chaparrón" i fent ús de la calculadora per arribar a la fi de mes mentres veus que qui menys té i més necessita menys reb i que qui més sobrat va més reb, els diners van als diners... diuen....   i és que aquest sistema capitalista es troba en un punt molt sàdic de la seva evolució. No hi ha dia que no vegem, ja no a la TV, sinó al carrer, ja no desconeguts, sinó coneguts, propers, passant-ho realment magre...

El downshifting, surt com a necessitat de dir basta!, de sortir-se de la roda de hamster en la que ens trobam inmersos la majoría, llevar-mos l'espassa de Damocles que tenim a sobre i que ens amenaça de caure-ns damunt si no donam el 100% sense aixecar la mairada o mirar de cua d'ull per veure altres possibilitat existencials. I cada 4 anys, sortir de la roda per anar a votar, a donar-li el poder a un altre "escollit" que serà qui ens marcarà el ritme, qui decidirà la vida que podrem dur i com dur-la i amb això... al cap i a la fi... la nostra felicitat....

Un petit extracte del manifest de la reducció escrit per Tracy Smith:
“El dinero - Estamos rodeados por la cultura del crédito del "Compre ahora, pague después" y hemos olvidado el valor de nuestros ingresos reales. Cuanto más dinero gastamos, más tiempo debemos trabajar para pagarlo. Recordemos - Las mejores cosas en la vida son gratis. Vuelva a aprender el valor del dinero y viva con lo que gana.
Tiempo - ¿Cuál es el punto de poseer una fortuna, si no tenemos tiempo para gastarla? Recordemos - El regalo más importante es el tiempo. Disfruta de más tiempo con las personas más importantes de tu vida.

Els seus principals valors serien, la ralentitzar el ritme de vida, passar el temps de manera més significativa, minimitzant l'ús dels diners, gaudir del temps lliure en companyia dels éssers estimats, fugint de l'egoisme i l'aïllament de la societat moderna.  Amb això es guanya en temps lliure, delimitant al treball a la seva porció "necessària" lliurement escollida i fugint dels béns innecessaris que anem acumulant sovint fruit d'un eficaç sistema propagandistic que ens va generant una necessitat rera l'altra...  Traduit al dia a dia, això implica un canvi en la nostra conducta, en l'estil de vida, sempre de forma voluntària  i sovint lligats a moments especials de canvi natural del cicle vital, neixement d'un fill, canvi de feina, etc...

Decreixement, aquesta és la clau en un món on si seguim creixent així esgotarem en poques generacions els recursos fungibles de que disposem...
I ara cal demanar-se...  necessito tot el que tenc, tenc el que realment necessito, gaudeixo realment de temps lliure abastament, quan la vida toqui a la fi, crec sincerament que hauré fet tot allò que desitjava fer, estic en camí correcte, el meu camí... o estic seguint un camí imposat per algú altre.

Vos deixo un grapat de enllaços a webs i llibres per qui vulgui aprofundir sobre el tema.

Salut i a governar la nostra existència, és la nostra màxima responsabilitat envers nosaltres mateixos!

Llibres

  • Blanchard, Elisa A. (1994). Beyond Consumer Culture: A Study of Revaluation and Voluntary Action. Unpublished thesis, Tufts University.
  • Etziomi, Amitai. (1998). Voluntary simplicity: Characterization, select psychological implications, and societal consequences. Journal of Economic Psychology 19:619-43.
  • Mazza, P. (1997). Keeping it simple. Reflections 36 (March): 10-12.
  • Saltzman, Amy. (1991). Downshifting: Reinventing Success on a Slower Track. New York: Harper Collins.

Webs

Publicado por en

1 comentario:

  1. sapspsico13 de agosto de 2014, 9:15

    Vos inclouré aquest article que va lligat a la idea que proposo a l'entrada. és de n' Àngeles Caso, espero sigui del vostre interés!


    Será porque tres de mis más queridos amigos se han enfrentado inesperadamente estas Navidades a enfermedades gravísimas. O porque, por suerte para mí, mi compañero es un hombre que no posee nada material pero tiene el corazón y la cabeza más sanos que he conocido y cada día aprendo de él algo valioso. O tal vez porque, a estas alturas de mi existencia, he vivido ya las suficientes horas buenas y horas malas como para empezar a colocar las cosas en su sitio. Será, quizá, porque algún bendito ángel de la sabiduría ha pasado por aquí cerca y ha dejado llegar una bocanada de su aliento hasta mí. El caso es que tengo la sensación –al menos la sensación– de que empiezo a entender un poco de qué va esto llamado vida.
    Casi nada de lo que creemos que es importante me lo parece. Ni el éxito, ni el poder, ni el dinero, más allá de lo imprescindible para vivir con dignidad. Paso de las coronas de laureles y de los halagos sucios. Igual que paso del fango de la envidia, de la maledicencia y el juicio ajeno. Aparto a los quejumbrosos y malhumorados, a los egoístas y ambiciosos que aspiran a reposar en tumbas llenas de honores y cuentas bancarias, sobre las que nadie derramará una sola lágrima en la que quepa una partícula minúscula de pena verdadera. Detesto los coches de lujo que ensucian el mundo, los abrigos de pieles arrancadas de un cuerpo tibio y palpitante, las joyas fabricadas sobre las penalidades de hombres esclavos que padecen en las minas de esmeraldas y de oro a cambio de un pedazo de pan.
    Rechazo el cinismo de una sociedad que sólo piensa en su propio bienestar y se desentiende del malestar de los otros, a base del cual construye su derroche. Y a los malditos indiferentes que nunca se meten en líos. Señalo con el dedo a los hipócritas que depositan una moneda en las huchas de las misiones pero no comparten la mesa con un inmigrante. A los que te aplauden cuando eres reina y te abandonan cuando te salen pústulas. A los que creen que sólo es importante tener y exhibir en lugar de sentir, pensar y ser.
    Y ahora, ahora, en este momento de mi vida, no quiero casi nada. Tan sólo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila.
    También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar. Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno. Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería. No convertirme nunca, nunca, en una mujer amargada, pase lo que pase. Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piensen que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso. Casi nada. O todo.


    Leer más: http://www.lavanguardia.com/magazine/20120119/54245109494/lo-que-quiero-ahora-angeles-caso.html#ixzz3AI0BRXpy
    Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

    ResponderEliminar

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)