SAPS ?? SERVEI D'ATENCIÓ PSICOLÒGICA: Dependència Emocional: t'estimo o... et necessito??

Un concepte ben de moda a les relacions actuals és el de "dependència emocional", un terme que sovint el cincunscrivim a les relacions "de parella" però que sovint afecta a altres àrees de la nostra vida social, pot existir dependència emocional en les relacions entre amics, en les relacions amb els progenitors, o bé en les pròpies de l'entorn laboral.

El/la depenent/a és una persona caracteritzada per una baixa autoestima, por a la soletat, ansietat, estat d'ànim deprimit, necessitat d'agradar o de compartir el mateix punt de vista u opinó, dèficit d'habilitats socials, per dir-ne alguns dels més rellevants.

En canvi la persona amb la que s'estableix aquest tipus de vincles sol ser una persona amb alta autoestima, amb un bon autoconcepte de sí mateix, sovint egocèntrics, soberbis i arrogants que exerceixen un rol dominant, menyspreant l'opinió dels altres i solen mostrar bones habilitats socials.

Les relacions de dependència emocional es caracteritzen per seguir una espècie de cicle. A l'inici de la relació tot sembla normal, llavors es pasa a una fase com a de submissió on el depenent comença a idealitzar a la seva parella (en cas de dependència fora de la relació de parella estaríem parlant de sobrevaloració del poder, coneixements i aptitus de l'altre persona ja sigui progenitor, amic, cap, etc...) en aquesta fase s'asumeix un status inferior i amb caràcter inamovible envers a l'altre persona donant-li la potestat de governar el curs de la relació. De mica en mica es va deteriorant la relació de dependència ja que s'agreuja el desequilibri, apareix el maltractament psicològic, el malestar i el patiment, aquí apareix també la por excesiva a la soletat que fa una funció de lligam patològic a la relació tancant el cercle viciós.

En la fase següent, es produeix la ruptura de la relació ( en cas de ser depència fora de la parella en aquest punt hi trobaríem les típiques discusions periòdiques entre els membres de la relació pares-fills, cap-col.laboradors, etc... en que es dona un cert distanciament temporal, una evitació de contacte, etc...) de totes formes la inciativa la sol prendre el dominant fet que pot provocar en el depenent sentiments d'abstinència i/o sentiment de culpabilitat envers a que no hagi funcionat la relació, degut sobretot a la seva baixa autoestima fent així atribucions internes sobre el fracàs de la relació.

Posteriorment si la relació s'acaba definitivament, és molt probable que la persona submissa, la depenent emocional, en la recerca d'omplir el buit, acabi buscant a una altre persona que substitueixi el rol dominant al que es trobava sotmesa, d'aquí la importància d'aconseguir aturar i rectificar patrons de funcionament.

És curiós veure com la sintomatología associada a la dependència emocional en els moments d'abstinència, quan s'ha donat el distanciament de la persona dominant, solen aparéixer pensaments obsessius, malestar, sofriment, angoixa, desesperació, ansietat, plorera, tristessa, depresió, dificultat per a dormir i ideació relacionada amb el re-inici de la relació com a sol.lució a tot aquest malestar. De fet si la parella o persona de rol dominant dona expectatives de reprendre la relació, tota aquesta simptomatología pot desaparéixer de cop.

Quan aquesta dependència emocional es dona dins la relació de parella, sol ser bastant evident, però quan es dona dins l'entorn familiar per exemple entre pares i fills adults, sol quedar enmascarada en les típiques "males relacions" o relacions disimètriques, essent símptoma d'una mala evolució de les relacions naturals en el pas des de l'etapa infantil fins a l'adulta, passant de la protecció paterna necessària per a créixer i desenvolupar-se els fills en un entorn saludable i segur, a una sobreprotecció, a una ajuda excessiva en resoldre els petits conflictes quotidians que es vagin trobant els fills a mesura que afronten etapes més complicades de la seva vida, estudis, primeres feines, primeres parelles etc... aquest estil no deixa als infants i porteriors adults joves aprendre tot el repertori cognitiu/conductual necessari per afrontar en garanties les dificultats o almanco i amb el mateix efecte, impedeix que un cregui en les seves pròpies capacitats per enfrontar-se en garantíes d'èxit als problemes.

Arriba un moment en totes les relacions paterno/filials en que han de deixar de veurer-se amb els rols de pare/fill per passar a veurer-se i acceptar-se com a "iguals", cadascú amb la seva personalitat, amb les seves habilitats, els seus gustos, les seves inquietuts i les seves maneres d'assolir els objectius, de resoldre els conflictes, en definitiva de viure la seva vida. En aquests casos és fonamental rompre el cordó umbilical, posar-se cadascúna de les dues parts al seu lloc, reconixer-se autònoms un d'avant l'altre, mostrar-se agraïts per tot el camí recorregut i finalment recomençar una nova relació basada en el compromís, el respecte mutu i la confiança, deixant de banda les pors, l'angoixa i els rols de pare que tot ho sap per experiència i/o de fill que sempre serà "es meu nin petit", rols del tot desadaptatius que acaben per aconseguir fer fracasar el propi objectiu que les va generar, el benestar i creixement madur de la descendència.