miércoles, 15 de mayo de 2019

Psicòleg de l'esport?? En què em pot ser útil??

Segur que aquests darrers anys has sentit parlar de  conceptes com ara, percepció, mindfulness, atenció selectiva, foacalització de l'atenció, capacitat de concentració, millora de rendiment, entrenament mental, meditació....  tots són conceptes relacionats amb la psicologia i amb el benestar. N'hi han molts més que es van possant de moda dins la grupeta d'entreno, dins de l'equip o al teu propi club durants el entrenament de tota la vida.... i és que la psicologia (ciència que estudia la conducta humana) i concretament la psicologia aplicada a l'esport o psicologia esportiva (tot esport és conducta) està cada vegada més de "moda" diuen... no hi estic d'acord, no pel senzill fet, que no és cap moda, sinó que cada vegada més és més coneguda i son més valorades les seves aportacions i beneficis al benesar de l'esportista i al funcionament dels clubs i famílies relacionades.  A ningú se li ocorre anar al metge perque està de moda, no???

Imagen relacionada

Llavors, qui pot anar a la consulta d'un psicòleg esportiu? Doncs bé, podríem caure en primer lloc en pensar que només hi pot anar un esportista, però no, els psicòlegs de l'esport no només treballam amb esportistes, també treballam amb persones que per un motiiu o altre han patit alguna lesió personal que els limita en la seva vida diària, amb persones que volen iniciar-se en alguna activitat física (no precisiament esportiva/competitiva), treballem també amb clubs que volen donar formació als seus esportistes o cos tècnic sobre la importància de la gestió mental/emocional en l'esport i/o en l'organització i gestió d'entitats esportives, treballam també amb estudiants que preparen oposicions per tal d'ajudar-los a afrontar les proves físiques, coma ara bombers, policies, etc... treballem també amb nins a l'esport base en transmisió de valors i gestió emocional, de la mateixa manera que també treballam amb esportistes però centrats ens la part humana de l'esportista, en la "persona" que a part d'esportista, també es treballador, mare, amic o pacient... i un llarg etcétera d'exemples més.


Pot ser et demanes, quan és un bon moment per provar d'anar-hi?  Idò, jo et diria que precisament quan et fas aquesta pregunta és  segurament el moment ideal. M'explico, sovint quan ens feim aquest tipus de preguntes, sol ser quan dins nostre ja hem "detectat" una necessitat o una carència d'eines per afrontar determinada situació (sigui o no esportiva), en aquest moment és quan entra en joc la nostra "motivació" per al canvi o el nostre "conformisme" que ens inmovilitza. Així doncs, si detectes la necessitat i estàs motivat pel canvi (tens voluntat per posar-hi remei), ja no hi ha excuses per donar la passa, que com sempre dic, és el 50% de la feina a fer... la resta ja anirà més rodat.

En què em pot beneficiar la psicologia esportiva?
Per exemple a aprendre a gestionar millor les derrotes, les victories, l'esforç, la dedicació, a millorar també el rendiment i en conseqüència també els resultats, a millorar la cohesió de l'equip, la teva resiliència, la teva capacitat de sacrifici, la gestió del dolor i en la recuperació de les lessions, a controlar millor l'estrés competitiu o l'ansietat pre-competitiva, a tener unes autoinstruccions positives i útils (és a dir, a parlar-se bé), a millora l'autocontrol sobre la nostre execució conductual, sobre la nostra "puesta en escena", a detectar quan la vida se'ns fa feixuga a nivell personal i afecta el nostre rendiment o disfrute de la nostra vessant esportiva, a conciliar esport i familia, a capacitar-nos per poder gestionar bé com a pares l'actitivitat esportiva dels nostres fills i a saber detectar en ells quan sorgeixen problemes familiars, esportius, escolars, d'estat d'ànim... També em pot beneficiar en la millora de la nostra capacitat d'atenció, en la gestió emocional del que ens passa a la vida, en ensenyar-mos a establir objectius realistes per a dirigir el nostre esforç i poder assolir-los. 

I així podriem seguir amb infinitat d'aspectes on la figura d'un psicòleg especialitzat en esport ens pot ser d'ajuda. Mai he entès el perque aquest tabú sobre si vaig o no al psicòleg, quan per exemple ningú s'amaga del fet d'haver anat al metge o al dentista o al ginecòleg,...Sempre he pensat que així com tothom en algún moment de les nostres vides anem al metge o algún especialista, seria molt beneficiós per la societat en general i per la gent en particular, anar al psicòleg algun pic a la vida, per tal de coneixer-se millor, per descobrir els seus limits i poder gestionar-los de la millor forma si vol.

Una darrera reflexió per fer-vos veure la importància de la psicologia aplicada a l'esport...  Per un moment als que sigueu practicants d'alguna modalitat esportiva ja sigui a nivell amateur o professional, intentau pensar que passaria si desconnectésiu el vostre cervell durant el partit o la prova esportiva. Els músculs no funcionarien, el bombeig sanguini, la respiració, l'equilibri, la força, la visió, l'oïde, el tacte,... tot deixaria de funcionar... doncs bé, qui ho gestiona això?? el cervell. La nostra ment és l'encarregada de gestionar tots el processos mentals implicats en la conducta humana, llavors una bona gestió mental, un bon entrenament mental, va lligat a una millora de l'execució esportiva, a un millor benestar i a una millor gestió i vivència dels resultats d'aquesta pràctica.

Com deia un mestre de la meva  Facultat de psicologia "Salut i neurones"!!

jueves, 3 de mayo de 2018

Familia: saludable perque sí??

Com sabeu m'agrada atracar-vos, quan la feina ho permet, alguna reflexió, sense ànims de modificar l'opinió de ningú, però sí amb l'objectiu d'induir a la reflexió, al sà qüestionament de les pròpies creençes per tal de flexibilitzar-les o si més no, enfortir-les.

Avui m'he decidit a afrontar un dels temes que per curiós que sembli, es sol postular com a més "tabú" a consulta, el concepte de "FAMILIA". Uf! direu alguns/es. Idò sí, la familia tema tabú??  

M'explico.

Per una banda podem entrar a la wikipedia o al diccionari de la R.A.E. i treure'n la definició oficial i quedar-nos tranquils, donant per bó tot el que allà hi apareix, perfecte. Però per altra banda, el degoteig de consultes derivades de "problemes familiars" és continuu i això no em deixa indiferent, sobretot quan sovint hem "mamat" una de les idees recurrents més qüestionable de totes, expressada més o manco amb aquests termes: "els germans s'han duen bé" "mai hi ha problemes a la familia","sempre ens hem duit bé",  "les germanes no es barallen", "als pares se'ls ha de respectar", "dona-li un beso a l'àvia!", etc...  Són comentaris que solem fer "en familia", sovint baix la creeença d'una educació en el respecte, acabam "obligant" a un infant a besar a un familiar (perque sí!). De la mateixa forma que sí o sí, el dia de Nadal s'ha de "dinar a casa de la familia"...  Hàbits, costums, tradicions,... que no fan més que "condicionar" la nostra realitat diaria, forçant conductes que potser no es durien a terme de forma voluntaria, o sí, per tal d'assegurar d'alguna manera una certa unitat, una certa imatge de que "tot va bé" i sovint això acaba en hipocresies vàries entre els seus membres, no??  No vos ha passat mai?? Segur??  Sincerament, és d'allò més comú per molt que ens centrem en ocultar-ho.

Hi ha una idea clau a analitzar en tot plegat:  La familia no l'escollim. I com tot allò que no escollim, ben bé podria ser que no ens acabés fent el pes, o que no estiguem "en la misma onda" tot i viure baix el mateix sostre. En aquesta línea veim sovint a consulta, infants que "aguanten o toleren per no faltar al respecte als pares" conductes impropies d'un progenitor, abusos, maltractaments més o menys explícits, etc... Perque és mun pare i ell comanda, o perque mu mare sempre té raó...  
Ufff!!! Nooo!!!!  

Aquí m'agradaria regalar-vos un fragment  d'un poema de Pedro Salinas:

Ahora ya sé que los árboles 
tienen sus pájaros fieles 
porqué las ramas no atan: 
ofrecen. 

Hi ha una idea clau a analitzar en tot plegat:

Cada vegada s'està sentit més el terme "famílies tòxiques" definides com aquelles families en les que alguns dels seus membres o les seves interaccions tenen efectes negatius sobre algún altre membre o membres de la mateixa familia. Llavors, la toxicitat pot ser molt variada, començant pel fet de "l'obligatorietat de pertenença imposada pel neixement", passant pel tipus de relació que s'estableix, sovint relacions de poder, de desequilibri i d'un major o menor grau de respecte a la individualitat de la persona, al seu caràcter, o a les seves inquietuts.  Així amb el temps, es van covant trastorns en la persona que acaben sorgint ja sigui de forma explosiva o més progressiva, acabant provocant malestar clínicament significatiu.  

Aquí hi trobam casos com per exemple els següents,  la síndrome del "niño Tirano",  nins o joves insegurs, incapaços de prendre decisions per ells mateixos, fruit sovint d'una sobreprotecció patológica o d'un estil educacional basat en la por a la vida (no vagis d'excursió que et pots fer mal...), l'abandonament físic i/o emocional per part dels progenitors, la violència més o menys encuberta, ja sigui verbal, emocional, física,... la projecció als infants de les pors i limitacions dels progenitors, el conviure amb familiars amb patologies psicològiques, i com no, el veure a casa uns "models" sovint rancis, desadaptats o perniciosos.

Avui vos he atracat un punt de vista més sobre la familia, per desmitificar el fet de que: Si o Sí, la familia és saludable, sana, protectora, convenient, necessària, imprescindible o fins i tot perfecta...

Per a mi no hi ha familia més saludable que aquella que sap reconéixer les seves limitacions i un cop reconegudes, ser prou flexible per obrir-se a "conviure" de forma "respectuosa" amb les diferents individualitats que la conformen, en equilibri, en armonia i clar que sí, amb els problemes lògics que hi ha a tot entorn on conviuen diferents interessos i voluntats dignes de ser expressades, tengudes en compte i fins i tot estimades i valorades.

Així doncs, no totes les famílies son per definició saludables o no almanco sempre, i no sempre son tampoc entorn correctament socialitzador, enculturitzador, protector, promotor, etc... 

L'esperit crític en aquest entorn, tot i que molt tabú en segons quines situacions, penso que és fonamental per a poder detectar i reaccionar a temps, abans que el "mal estigui fet" i poder gaudir de la diversitat humana en tot el seu esplendor.

Salut i que pogueu escollir dia a dia estar en la familia que vos ajudi a créixer i ser la millor versió d'un mateix.

miércoles, 7 de febrero de 2018

Un psicòleg a pista

Com alguns/es ja sabreu, fa cosa de mig anyet vaig començar a col.laborar amb el club de tennis del que en soc pare, alumne i gran seguidor, per ajudar-los a dur els seus entrenaments un poc més enfora. En primer lloc m'agradaria agraïr a en Vicenç Colomar la seva determinació i voluntat d'afegir  la figura del psicòleg esportiu al seu club per tal de completar així la formació dels alumnes, complementant els aspectes tècnics, tàctics i físics amb el que seria l'entrenament mental específic per a tennis.

Així doncs vaig organitzant setmanalment i ens els diferents grups, els temes que aniran treballant a cada entrenament. Es tracta de sessions d'uns 30 minuts de durada on sovint començam per una breu introducció teórica del que llavors posarem en pràctica amb exercicis concrets. Aquests exercicis ens serveixen per verue les habilitats mentals dels alumnes, i la seva capacitat d'aplicació real en pista, per a llavors anar treballant i entrenant cadascuna d'aquestes habilitats necessàries per fer-ne del tennis no només un esport on gaudir i desenvolupar-mos física i tècnicament sinó també com a persones, companys, fills, etc... Como sempre dic “això que veim avui, tant vos servirà a la pista com a la vida”.

Segur però que així i tot hi ha pares o coneguts que es demanen, i de que deuen parlar aquests asseguts a una pista o a un vestuari? Doncs de forma genèrica vos puc dir que a aquests entrenaments els tenim programats i planificats amb antelació i segueixen la següent temàtica a nivell teòric per assolir els coneixements bàsics,  consta de 12 àrees amb les que s'han de familiaritzar, conéixer i arribar a dominar tant dins com fora de pista. Aquests temes els anam assolint de mica en mica, anant del més general a allò més concret fent una espècie de “pildores” teóriques per tal que els sigui fàcil de recordar, emprant sempre exemples que puguin coneixer de la vida real, del tennis professional, articles, videos, fotos, frases,...Esport, Psicologia i Entrenament mental, Valors i creençes, Motivació, Establiment d'objectius, Autoconfiança, Nivell d'activació, Visualització, Concentració i Entrenament focus atencional, Entrenament intel·ligència emocional, Comunicació i autoverbalitzacions, Entrenament mental post competició, Esgotament, sobreentrenament, gestió de l'esforç, lessions, Nutrició i suplementació natural aplicada a esportistes, etc...

Llavors arriba el moment de la intervenció a pista amb l'entrenador a peu de pista, donant instruccions concretes a cada jugador en funció del cas, preparant jocs amb més càrrega mental on posar en pràctica tot allò explicat a nivell teòric, ajudar davant bloquejos, alteracions del comportament, enfados, situacions de tensió, autocontrol, motivació, focalització etc...  Es tracta de mitja hora a pista amb el grup per tal de fer un treball "conscient" amb el grup.

Finalment, comentar-vos que també ens adaptam a les necessitats del grup i sovint si per algún motiu sorgeix la necessitat de tocar un tema en concret, l'afrontam amb naturalitat i en xerram ja sigui en grup o en petit comité. Així podem donar un servei concret i personalitzat a un/a jugador/a, això sería propiament el procés de coaching esportiu personal. 
  
No només es tracta d'ajudar a "competir millor mentalment", sinó que també hi ha aspectes com ara  ajudar a conciliar la vida d'estudiant, personal, laboral amb els entrenaments i competició, problemes familiars, prevenció de l'abandonament esportiu, gestió de lessions, etc...

Aquesta és un poc la nostra feina que faig al club i m'alegra veure que hi comença a haver gent satisfeta i que en seguiu guadint. Així mateix fer-vos saber que estic a la vostra disposició per a qualsevol consulta. 


Salut i gràcies deixar-me formar part d'aquest petit GRAN club!


sábado, 3 de febrero de 2018

Objectius: la base de la motivació.

Com a primer article del 2018 i després d'un gener laboriós, avui vos parlaré dels objectius com a eina per assolir les fites que ens marquem a alguna àrea de les nostres vides, ja sigui a nivell esportiu, laboral, familiar, social, cultural....

Els objectius, aquests grans desconeguts, o potser hauria de dir aquests grans "descuidats", sí, sa veritat és que sovint podem trobar moments ja sigui en la pràctica esportiva, en els estudis, en la feina, o de forma més general en la vida d'una persona, en que sembla que es trobin perduts, allò que en diuen "sin rumbo".  I és que, més sovint del que ens pensam, deixam de posar-nos objectius ja sigui a curt, mitjà o llarg termini, objectius que per altra banda fan una funció de "guia", ens serveixen com a senyal de que estam anant pel camí que prèviament havíem decidit, escollit, dissenyat, preparat, etc...

Els objectius son en aquest cas com les fites de la vorera de la carretera, aquells "Hitos" que ens van confirmant que seguim el camí correcte, que anam avançant i amb quina velocitat ho feim, amb quin grau de rendiment, amb quin esforç i dedicació, i arribat el moment, si ens sentim perduts, és que ens hem desviat d'allò que havíem planificat, llavors alguna cosa no ha anat com volíem i caldrà pegar un cop d'ull enrera per veure què ha estat, com ha estat i treure'n conclusions, fer-ne un aprenenetatge i una posterior readaptació de la marxa, una reestructuración dels objectius pendents d'assolir, aquells que en duran sí o sí a la "META" final,, ja sigui aquesta, acabar la carrera, concluir un informe laboral, guanyar un torneig, etc...

Llavors és força important que tinguem clars els 4 principis bàsics en la formulació dels nostres objectius. I dic nostres per tal de preservar la motivació intrínseca, aquella que neix de nosaltres mateixos, allò que realment ens fa ganes, ens empenya a moure'ns, ens "motiva". ja que vivim en un món on sovint la majoria d'objetius ens venen imposats des de fora, ja sigui que tal dia tenim l'exàmen, que hem d'acabar l¡informe per la setmana que ve, o bé que hem d'assolir els objectius de vendas anuals si o sí.

Així doncs els objectius haurien de:

-Suposar-nos  un repte: és a dir, ens hauríen de forçar a moure'ns a sortir de la nostra zona de comfort, a créixer una mica més enllà d'allà on som, a estirar-nos, no de forma excesiva, però sí sustancial.

-Hauríen de ser específics: o concrets, no ambiguus. Per exemple, vull millorar el meu primer servei al partits de tennis, vull dir amb això que els hauríem de poder definir en termes tan concrets i inconfundibles.

-Hauríen de donar-nos retroalimentació o feedback:  és a dir, que a mesura que avançem per assolir-los anem rebent informació que ens confirmi si avançam o no i en quina mesura, per tal de poder acabar certificant que els hem assolit.

-I finalment, el compromís: aquí hi entra la part més motivacional dels objectius, ens han de empenyer a actuar, ens han de fer ganes, ens hi hem de "comprometre" voluntariament, aquest darrer ingredient és clau per assegurar la nostra capacitat de resiliència, de resistència a l'esforç i sacrifici que sovint són necessaris per arribar a assolir-los.


Així doncs, ja ho sabeu, teniu els vostres objectius clars?  Diuen que "no hi ha cap vent favorable per aquell mariner que no sap a quin port va" , llavors caldrà saber a quin port volem arribar, i llavors emprar el vent que faci al nostre favor.

Salud!!!







martes, 14 de noviembre de 2017

Patir per menudeses...??

"El más grande descubrimiento de mi generación es que un ser humano puede cambiar su vida si cambia su ACITUD"  William James.

Com bé deia el mestre W.James, sembla ser to qüestió d'actitud i a mi personalment mho heu sentit dir mooooltes vegades.  Sovint, quan ens enfrontam a males notícies, frustacions, decepcions o moments difícils, solem fer ús de patrons relativament estables de resposta o el que anomenam "hàbits", sobretot davant l'adversitat solen ser hàbits poc adaptatius.  Reaccionam de forma exagerada a fets no tant importants, perdem la proporcionalitat, , ens centram només de forma selectiva en els aspectes negatius de la situació i sembla que només tengui aquest tipus de conseqüències, les negatives, però si fóssim capaços d'aturar-nos un moment a reflexionar-hi com cal, amb la intel.ligència emocional necessària i relativitzant el que realment ha passat, evitaríem quedar-mos inmobilitzats per una emoció exagerada, per una opinió rígida, per una visió sesgada...

Sovint són les nostres reaccions inmediates les que ens "roben emocionalment", sovint no és la vida el que ens fa mal, més bé ens dol el com la interpretam, com processam aquesta informació que arrriba als nostres sentits i quines conclusions en treim d'ella.  És un poc com aquella frase que diu "no ofende quién quiere, sinó quién puede".

Llavors, perque no ens aturem a reflexionar sobre a quí li hem donat el poder d'ofendre'ns? I en tot cas, perque no deixam de fer-ho amb nosaltres mateixos tan sovint??  

Escull una manera apropiada de viure la teva realitat, d'afrontar el que la vida et posa al davant, sempre essent conscient dels teus recursos personals per afrontar-les i de les teves limitacions i en tot cas, si et veus escàs de recursos, recorda: estàs davant d'una OPORTUNITAT per a descobrir, per a crear, per millorar o per aprendre noves estratègies per enfrontar-t'hi, amb la convincció de que ho donaràs tot per sortir-ne  de la millor manera, això és ACTITUD i d'això va la vida.