martes, 20 de diciembre de 2016

Bon Nadal i Feliç 2017!!!

   Un any més arriba al seu final, un any que ha estat plè de moments especials, com cadascún d'aquells que heu compartit amb mi, els/les qui heu confiat en el SAPS, per a resoldre aquelles qüestions de la vida que sovint se'ns fan difícils de gestionar. 

   Així doncs des del SAPS volem agraïr-vos la vostra confiança i la vostra dedicació, el coratge que hi heu posat en la millora contínua, la voluntat de ser la millor versió d'un mateix, fet que requereix d'un valor especial així que ENHORABONA!!!  

  I a tots/es aquells/es que en els bons propòsits del 2017 vulguin un cop de mà per assolir-los gaudint més del camí, ja siguin esportius, familiars, personals, laborals,... tan sols dir-vos que estarem encantats d'acompanyar-vos en aquest procés de descoberta de les pròpies capacitats per fer-ne dels nostres somnis... la realitat!

Bon Nadal i Feliç 2017!!!!!!



    Un año más llega a su fin, un año que ha estado repleto de momentos especiales, como cada uno de aquellos que habéis compartido conmigo, los/las que habéis confiado en el SAPS, para resolver aquellas cuestiones de la vida que a menudo se nos hacen difíciles de gestionar.

    Así pues desde el SAPS queremos agradecer vuestra confianza y vuestra dedicación, el coraje que habéis puesto en la mejora continua, la voluntad de ser la mejor versión de uno mismo, lo que requiere de un valor especial, así que ENHORABUENA !!!

   Y a todos / as aquellos / as que en los buenos propósitos del 2017 quieran que les brindemos una mano para alcanzarlos, disfrutando más del camino, ya sean deportivos, familiares, personales, laborales, ... solo deciros que estaremos encantados de acompañaros en este proceso de descubrimiento de las propias capacidades para hacer de nuestros sueños ... la realidad!

Feliz Navidad y Feliz 2017 !!!!!!



martes, 8 de noviembre de 2016

Psicologia de l'esport

Després de tant de temps sense fer cap entrada, avui em vull centrar en una de les àrees que per a mi és més agradable de la psicologia, potser més allunyada de greus trastorns o psicopatologies i que es dur a terme en un entorn a priori saludable, m'estic referint a la psicologia de l'esport.  Avui en dia ja ningú qüestiona el paper tan important que tenen els processos psicològics dins l'entorn esportiu, lògicament hi haurà esports en els que  serà més determinant que en altres segons siguin aquests individuals o col.lectius i en funció de les habilitats psicomotrius que s'hi vegin implicades.


Com deia Weinberg & Gould (2010), la psicologia de l'esport tracta l'estudi científic de les persones i les seves conductes en el context de l'esport i les activitats físiques, en un intent de comprendre i ajudar als esportistes de tots els nivells a assolir el màxim rendiment, satisfacció personal i desenvolupament a través de la seva participació.



Els aspectes psicològics són de vital importància en els esports, però l'exemple clau d'questa afirmació és sens dubte el tennis. Com la resta d'esports, la tècnica d'execució, la tàctica ja sigui a nivell individual o en dobles, la preparació física, són molt importants, però no menys que els components psicològics, jo diria que per igual, ja que un jugador ben entrenat, amb un bon nivell de preparació física, sense lesions i que hagi estudiat bé al rival i sàpiga com jugar-li, si no té una bona preparació psicològica per treure el partit endavant, si té una mala actitud o bé una falta de capacitat de concentració, difícilment podrà treure'n profit de totes les hores dedicades i de tots els esforços invertits.


Segons Recio (1996), un jugador de tennis pren al llarg d'un partit al voltant de 1000 decisions i totes en un interval de temps molt curt, s'ha d'activar i desactivar contínuament, no perdre l'atenció i la concentració en el joc i intentar descansar durant els descansos, i així durant hores. Es tracta d'una contínua revisió de les expectatives, com una espècie de lluita de poder, una espècie "d'escacs esportius" on tenen força importància la gestió de les expectatives, dels errors, del context, de les pròpies sensacions, de l'autocontrol i l'autoconfiança i sobretot de les autoverbalitzacions, ja que en el tennis, jugues contra un rival, sí, però també contra tu mateix, contra la teva pròpia execució dels cops, contra les teves pròpies decisions i autogestionan-te el feedback del teu joc i del teu cos, així oncs el tennis és un clar exemple d'un esport en que no podem "desconnectar" el canal cognitiui, sinó més bé tot el contrari, cal concentrar tots els nostres recursos cognitius en aquella tasca, duent a terme una espècie de "mindfullnes" durant l'execució física d'aquest esport, de cada moviment i en cada gest i decisió presa.






I és que tal com deia Loher (un dels més famosos psicòlegs dins el món tennístic), durant un partit de tennis, realment estam en joc entre un 10 i un 20% del temps total, i això depenent de la superfície de joc, així doncs els pensaments mentres no s'està jugant tenen un paper clau en l'execució motriu.



Recio, G.P. (1996). Aplicaciones de la psicología al tenis de alto nivel. Apuntes: Educación física y deportes, (44), 136-142.

Weinberg, R.S., & Gould, D.(2010). Fundamentos de psicología del Deporte y del ejercicio Físico. Ed. Médica Panamericana.

miércoles, 24 de agosto de 2016

Les nostres barreres... // Nuestras barreras...

Sovint sentim a dir que no seré capaç de fer tal cosa o tal altra, sovint la nostra autoconfiança ens demostra no estar en massa bona forma, haureu sentit a dir alguna vegada a algún conegut, que tal cosa no està feta per ell/a, que no va amb un mateix, que no controla d'això o d'allò... doncs sovint totes aquestes verbalitzacions no son més que el que els psicòlegs anomenam "creençes limitants", que no son més que tots aquells pensaments o raonaments que ens feim a nosaltres mateixos i que son de per si contraproduents, en el sentit que ens fan creure que no serem capaços de fer alguna cosa, creant desesperança envers al futur i a les nostres possibilitats d'èxit en allò amb el que ens enfrontem, ja sigui un exàmen, una xerrada, o fer un pastís... Aquestes creençes son fruit d'una manera de pensar, sovint heretada o apressa per processos de modelat familiar o fruit de reiterades experiències negatives que ens fan pensar que "sempre" tot serà així. Doncs bé, des del SAPS et convidem aquests darrers díes d'agost a revisar quines son les teves creençes limitants i a substituir-les per altres més optimistes (sempre dins el realisme), et convidam a atrevir-te a tombar murs i falses barreres que justifiquen l'inmobilisme i a que sortigueu a lluitar per allò que somiau, ja que el plaer més gros sol estar en el camí de cap als somnis, s'assoleixin o no. Vos deixo una foto d'un gran artista i fotògraf mallorquí, Juan Montañez, que ho representa molt bé en una de les seves escultures i aprofito per convidar-vos a seguir la seva obra amb un alt contingut simbòlic. ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- A menudo oímos decir que no seré capaz de hacer tal cosa o tal otra, a menudo nuestra autoconfianza nos demuestra no estar en muy buena forma, habréis oído decir alguna vez a algún conocido, que tal cosa no está hecha para él / ella, que no va con uno mismo, que no controla de esto o de aquello ... pues a menudo todas estas verbalizaciones no son más que lo que los psicólogos llamamos "creencias limitantes", que no son más que todos aquellos pensamientos o razonamientos que nos hacemos a nosotros mismos y que son de por sí contraproducentes, en el sentido que nos hacen creer que no seremos capaces de hacer algo, creando desesperanza hacia el futuro y en nuestras posibilidades de éxito en aquello con lo que nos enfrentamos, ya sea ​​un examen, una charla, o hacer un pastel ... Estas creencias son fruto de una forma de pensar, a menudo heredada o aprendida por procesos de modelado familiar o fruto de reiteradas experiencias negativas que nos hacen pensar que "siempre" todo será así. Pues bien, desde el SAPS te invitamos estos últimos días de agosto a revisar cuáles son tus creencias limitantes y sustituirlas por otras más optimistas (siempre dentro del realismo), te invitamos a atreverte a tumbar muros y falsas barreras que justifican el inmovilismo y a que salgáis a luchar por lo que soñáis, ya que el placer más grande suele estar en el camino hacia los sueños, se alcancen o no. Os dejo una foto de un gran artista y fotógrafo mallorquín, Juan Montañez, que lo representa muy bien en una de sus esculturas y aprovecho para invitaros a seguir su obra con un alto contenido simbólico.

martes, 31 de mayo de 2016

Responsabilitat i "Locus de control"/ Responsabilidad y "Locus de control"

----CATALÀ----------------------------------------------------------------------------------------------------------

     Avui en dia, parlar de responsabilitat acaba essent sinònim gairebé directe de ficar-se en problemes, quan idealment se suposa que hauria de ser a l'inrevés, no??  Si ets responsable, actuaràs de tal forma que no arribaràs a ficar-te en problemes, no??  


        Sovint a consulta arribem a un moment en què cal parlar de fins a quin punt un és responsable del que li passa, del que viu, o deixa de viure, del que sent o del que no sent, del que pensa, del que fa, del que vol... i és que sovint en el dia a dia ens "perdem" en la fina linea que separa allò que està en les nostres mans del que no hi està i clar, si ens equivoquem assignant la "responsabilitat" d'alguna cosa de les anteriors, potser arribem a un frustració del tot "evitable", ja que perquè m'he de sentir malament per alguna cosa que no està en les meves mans que no passi o que passi?  Està clar que a la vida van passant fets i circumstàncies que no hem generat nosaltres i que ens podem fer sentir malament, incòmodes, disgustats etc... però cal saber donar-li la importància relativa i el pes apropiat, per deixar que ens afecti moderadament i que ens serveixi més que per sentir-nos malalment, per posar en marxa els nostres recursos d'afrontament, les nostres eines per conduir-nos de cap a una millora desitjable del nostre benestar, per restablir en definitiva el nostre equilibri emocional.




         Llavors un terme que podríem importar d'una altra àrea de la psicologia  i emprar-lo a l'hora d'assignar-nos responsabilitats envers determinades situacions seria el de "locus de control" o "lloc de control", que no és més que la percepció d'on està la possibilitat de controlar l'ocurrència d'un fet, les conseqüències d'una acció, etc... la pregunta a fer-nos seria per exemple: Això que ha passat, estava en les meves mans que passés o no? i en tot cas, està en les meves mans solucionar-ho, incidir-hi, o contribuir d'alguna manera a què els seus efectes negatius siguin menors o  en tot cas més apropiats/ajustats?  Està en les meves mans com em sento en referència a aquests fets?? o els meus sentiments i emocions estàn "en mans dels altres"?

         Segons les respostes que donem a cada una de les preguntes, ens resultarà més fàcil restablir l'equilibri emocional, ajustar les nostres emocions a cada circumstància i viure en definitiva la realitat del dia a dia de forma més equilibrada.

Salud



----ESPAÑOL--------------------------------------------------------------------------------------------------------

      Hoy en día, hablar de responsabilidad acaba siendo sinónimo casi directo de meterse en problemas, cuando idealmente se supone que debería ser al revés, no ?? Si eres responsable, actuarás de tal forma que no llegarás a meterte en problemas, verdad ??


          A menudo en consulta llegamos a un momento en que hay que hablar de hasta qué punto uno es responsable de lo que le pasa, de lo que vive, o deja de vivir, de lo que siente o lo que no siente, de lo que piensa,  de lo que hace,  de lo que quiere ... y es que a menudo en el día a día nos "perdemos" en la fina línea que separa lo que está en nuestras manos lo que no lo está y claro, si nos equivocamos asignando la "responsabilidad" de algo de lo anterior, tal vez llegamos a una frustración del todo "evitable", ya que para que me tengo que sentir mal por algo que no está en mis manos que no pase o que pase? 

          Está claro que en la vida van pasando hechos y circunstancias que no hemos generado nosotros y que nos pueden hacer sentir mal, incómodos, disgustados etc ... pero hay que saber darle la importancia relativa y el peso apropiado, para dejar que nos afecten moderadamente y que nos sirvan más que para sentirnos mal, para poner en marcha nuestros recursos de afrontamiento, nuestras herramientas para conducirnos hacia una mejora deseable de nuestro bienestar, para restablecer en definitiva nuestro equilibrio emocional.


            Entonces un término que podríamos importar de otra área de la psicología y usarlo a la hora de asignar  responsabilidades en relación a determinadas situaciones sería el de "locus de control" o "lugar de control", que no es más que la percepción de donde está la posibilidad de controlar la ocurrencia de un hecho, las consecuencias de una acción, etc ... la pregunta a hacernos sería por ejemplo: Esto que ha pasado, estaba en mis manos que pasara o no? y en todo caso, está en mis manos solucionarlo, incidir, o contribuir de alguna manera a que sus efectos negativos sean menores o en todo caso más apropiados / ajustados? Está en mis manos como me siento en referencia a estos hechos ?? o mis sentimientos y emociones están "en manos de los otros"?

           Según las respuestas que demos a cada una de las preguntas, nos resultará más fácil restablecer el equilibrio emocional, ajustar nuestras emociones a cada circunstancia y vivir en definitiva la realidad del día a día de forma más equilibrada.

Salud!

 

domingo, 13 de marzo de 2016

Estudies o treballes?? O cap de les dues....?? // Estudias o trabajas?? O ninguna de las dos...??

Sovint emprada com una fórmula màgica per establir conversa amb qui cridava l'atenció, la pregunta d'"estudies o treballes?" ha acompanyat a la nostra societat durant molts d'anys, però actualment pot ser una d'aquelles preguntes delicades, la resposta a la qual pot fer-te veure que no era ni molt manco oportuna o que en el millor dels casos et deixa entreveure el que molts joves sobradament preparats estan patint: que ja han estudiat tot el que "volien", "havien" o "podien" i que no han treballat encara tot el que "voldrien", "necessitarien" o "podrien".




I és que avui el meu esperit crític i una de les meves premises cap a la juventut actual s'ha vist qüestionada per una ment privilegiada com la d'en Carles Capdevila, qui recentment passà per Mallorca per il.lustrar-nos amb les seves interessants xerrades.  Cal dir que la seva situació de salut actual i més com a pare de fills adolescents que es troben en la tesitura d'escollir uns estudis, en vistes a un futur "professional" si més no "incert", em fa donar-li encara més pes als seus raonaments.

Per aquest motiu vos comparteixo la seva columna d'avui al diari Ara.cat per tal de convidar-vos com sempre m'agrada fer a una mica de reflexió, sobretot als que tenim fills i que algún dia, més tard o més prest ens trobarem, (es trobaran) en situació de prendre decisions que condicionaran d'una manera clau (tot i que no definitiva) el curs dels seus anys de joventut.


Com bé diu en Carles Capdevila, "Estudia el que vulguis, però estudia". Idò sí, jo també soc d'aquesta opinió, és més, fins i tot la solaparia com vaig fer jo mateix amb el fet de fer feina si tens la sort de poder-ne anar fent, ni que sigui a mitja jornada, pràctiques, voluntariat,... tot el que et surti que vagi en la linea del que estudies, i sempre que estuduïis allò que et motiva, que et crida, que t'interesa, que atreu la teva ment i el teu cor alhora, allò que en definitiva t'apassiona i et fa sentir viu, ja que el procés de viure, sovint no és més que  el procés d'aprenentatge fet camí, fet existència. 

Estudiar, no és més que descobrir allò descobert per altres, com una guia que t'obri les portes a nous horitzons, i et dóna noves perspectives per tal d'un cop assolides, poder-les desaprendre a la teva manera i seguir qüestionant-les, investigant-les, redescobrint-les. Així, arribar a fer valer el teu propi criteri, la teva personal i intransferible experiència de vida, aquella que serà el major tresor que et portaràs a la tomba quan arribin els darrers díes, els de recompte de les passes fetes, de les terres trepitjades, de la vida gaudida!!

No frenem, per favor, la descoberta del món per les seves pròpies mans als nins petits, acompanyem-los en el camí de la descoberta, que toquin, que s'embrutin, que s'enfanguin, que corrin, que "volin", que caiguin i que s'aixequin però condicionem-los el mínim possible perquè siguin ells qui ens mostrin i ensenyin que la realitat no és només la nostra, ni és només així com ens pensam que és.  No els facem perdre la necessària curiositat, aquella sovint ridiculitzada i reiterada pregunta del "I això peeeeer què?  I cooooom?"  Aquesta és la llavor del coneixement, que cal regar cada dia. I, arribat el moment de decidir-se per uns estudis, cal estar al seu costat, acompanyar-los prudentment, però no deixar-mos condicionar per si tendrà una sortida professional o no ja que tanmateix, arribat el moment, la realitat serà diferent a l'actual, pitjor o millor ja ho veurem, però diferent segur, així doncs que disfrutin del camí de la forma més senzilla i alegre possible.

No més joves Pre-Parats!  La vida és moviment.



++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Castellano

A menudo empleada como una fórmula mágica para establecer conversación con quien llamaba la atención, la pregunta de "estudias o trabajas?" ha acompañado a nuestra sociedad durante muchos años, pero actualmente puede ser una de esas preguntas delicadas, la respuesta a la que puede hacerte ver que no era ni mucho menos oportuna o que en el mejor de los casos te deja entrever lo que muchos jóvenes sobradamente preparados están sufriendo: que ya han estudiado todo lo que "querían", "habían" o "podían" y que no han trabajado todavía todo lo que "quisieran", "necesitarían" o "podrían".













Y es que hoy mi espíritu crítico y una de mis premisas hacia la juventud actual se ha visto cuestionada por una mente privilegiada como la de Carles Capdevila, quien recientemente pasó por Mallorca para ilustrarlo con sus interesantes charlas. Hay que decir que su situación de salud actual y más como padre de hijos adolescentes que se encuentran en la tesitura de elegir unos estudios, en vistas a un futuro "profesional" al menos "incierto", me hace darle aún más peso a sus razonamientos.

Por este motivo os comparto su columna de hoy en el diario Ara.cat para invitarle como siempre me gusta hacer un poco de reflexión, sobre todo los que tenemos hijos y que algún día, más tarde o más temprano nos encontraremos, (se encontrarán) en situación de tomar decisiones que condicionarán de una manera clave (aunque no definitiva) el curso de sus años de juventud.


Como bien dice Carles Capdevila, "Estudia lo que quieras, pero estudia". Pues sí, yo también soy de esta opinión, es más, incluso la solaparía como hice yo mismo con el hecho de trabajar si tienes la suerte de poder ir haciendo, aunque sea a media jornada, prácticas, voluntariado, ... todo lo que te salga que vaya en la línea de lo que estudias, y siempre que estudies aquello que te motiva, que te llama, que te interesa, que atrae tu mente y tu corazón a la vez, lo que en definitiva te apasiona y te hace sentir vivo, ya que el proceso de vivir, a menudo no es más que el proceso de aprendizaje hecho camino, hecho existencia.

Estudiar, no es más que descubrir lo descubierto por otros, como una guía que te abre las puertas a nuevos horizontes, y te da nuevas perspectivas para una vez alcanzadas, poderlas desaprender a tu manera y seguir cuestionándotelas, investigándolas, re-descubriéndolas. Así, llegó a hacer valer tu propio criterio, tu personal e intransferible experiencia de vida, la que será el mayor tesoro que te llevarás a la tumba cuando lleguen los últimos días, los de recuento de los pasos dados, de las tierras pisadas , de la vida disfrutada !!

No frenemos, por favor, el descubrimiento del mundo por sus propias manos a los niños pequeños, acompañémosles en el camino del descubrimiento, que toquen, que se ensucien, que se embarren, que corran, que "vuelen", que caigan y que se levanten pero condicionamos el mínimo posible para que sean ellos quienes nos muestren y enseñen que la realidad no es sólo nuestra, ni es sólo así como nos pensamos que es. No les hagamos perder la necesaria curiosidad, aquella menudo ridiculizada y reiterada pregunta del "Y eso pooooorqué? Y cooooomooooo?" Esta es la semilla del conocimiento, que hay que regar todos los días. Y, llegado el momento de decidirse por unos estudios, hay que estar a su lado, acompañarlos prudentemente, pero no dejarse bocado condicionar por sí tendrá una salida profesional o no ya que sin embargo, llegado el momento, la realidad será diferente al actual, peor o mejor ya lo veremos, pero diferente seguro, así pues que disfruten del camino de la forma más sencilla y alegre posible.

No más jóvenes Pre-Parados!!! La vida es movimiento!